Es tracta d'un dels models més econòmics de detectors per fotocèl·lula, però en contra és un dels menys recomanats en situacions amb molta humitat o llocs amb molta pols o brutícia. La distància de recepció també es be escurçada a diferència dels de barrera, de manera que no tenen tant abast de detecció. Aquest factor està lligat directament amb el color de l'objecte, ja que la llum emesa ha rebotar sobre el, no tindràel mateix índex de reflexió un objecte de color negre (que absorbeix la llum) a un objecte blanc (que rebota la llum), per tant, objectes de colors clars seran millor detectats amb una fotocèl·lula autoreflexiva.
Aquest tipus de sensors a diferència dels de barrera, el seu emissor i receptor es troben en un únic dispositiu. L'emissor emet la llum sobre l'objecte, en arribar la llum a l'objecte aquesta rebota i és recepcionada pel receptor, que serà l'encarregat d'executar l'acció, com aturar una cinta, sumar una unitat, accionar un mecanisme, etc.
En tractar-se d'un sol dispositiu seva instal·lació es veu minimitzada, ja que només és necessari alimentar un punt, a diferència del de barrera que són dos punts. Són ideals per a instal·lacions on és complicat o no hi ha espai per col·locar el dispositiu receptor.
Aquest tipus de fotocèl·lules les podem dividir en 3 grups,fotocèl·lules autoreflexivas estàndards o sense supressió de fons, fotocèl·lules autoreflexivas amb supressió de fons (BGS, Background Suppression) i fotocèl·lules autoreflexivas de primer pla (FGS, Foreground Suppression)

• Fotocèl·lules autoreflexives o sense supressió de fons (les estàndards) són aquelles que la seva distància de detecció es veu afectada pel color de l'objecte detectat. A conseqüència d'aquest petit inconvenient eshan millorat aquests sensors creant dues variants, amb supressió de fons i amb supressió de primer pla.
• Fotocèl·lules autoreflexives o amb supressió de fons treballen de la mateixa manera que les anteriors, però a més utilitzen diverses triangulacions de la llum per calcular la posició exacta en què es troba l'objecte. Gràcies a aquestes triangulacions el sensor és capaç d'ignorar qualsevol objecte que pugui estar darrere ipueda interferir en la detecció, de manera que no es veuen tan afectats per colors més clars, formes o brillantors de l'objecte.
• Fotocèl·lules autoreflexives amb supressió en primer pla, són aquelles que funcionen igual que les de supressió de fons, però se centra en la superfície del fons, ajustant la zona de detecció a aquesta distància. Bàsicament, el que fa el sensor és centrar-se en el fons i detectarà qualsevol objecte quees situï sobre aquest fons, per exemple, és el sistema utilitzat per a la detecció d'objectes en una cinta transportadora o un altre tipus de superfície.

2.

El material ABS (acrilonitril butadiè estirè) es tracta d'un tipus de termoplàstic molt resistent als impactes o cops.

La seva aplicacions són diverses, per exemple és un material molt utilitzat en la fabricació d'interiors o components de cotxes com motllures, així com en productes d'ús domèstic com joguines, eines, carcasses de dispositius elèctrics etc.

Una de les seves característiques més importants és la seva gran tenacidad en gairebé tot tipus de temperatures.

En tractar-se d'un material molt dur té bona resistència química, una baixa absorció d'aigua i una alta resistència a l'abrasió, on altres tipus de plàstics series més trencadissos.

Aquest tipus de material s'està fent molt famós en l'àmbit particular i molt utilitzat a causa del gran creixement en les vendes d'impressores 3D domèstiques, principal matèria primera d'impressióó al costat del PLA.

Identificació de l'ABS
Les parts que estan fabricades del material ABS han d'estar marcades d'acord amb la norma ISO 11469 (DIN 58840).

L'escala de sensibilitat fotogràfica defineix físicament la sensibilitat com la inversa de l'entrada necessària per obtenir una resposta predeterminada en un sistema. L'escala va ser creada per a les emulsions fotogràfiques però ha estat adaptada també per a la fotografia electrònica digital. Tant en un cas com l'altre l'alta sensibilitat té la contrapartida de pèrdua de qualitat de la fotografia. L'índex d'exposició o senlitat d'una pel·lícula s'indica mitjançant les escales ASA, DIN, ISO o GOST (escala soviètica actualment en desús). El sistema ISO, és en realitat la fusió dels sistemes ASA i DIN, ja que en ell s'indiquen dos valors (així, per exemple, una pel·lícula tindrà una sensibilitat ISO 100/21).

Connector IEC és el nom comú per a un conjunt de tretze connectors d'alimentació elèctrica (denominats el connector en les especificacions) i tretze panells d'endoll (denominats l'entrada) definits per l'especificació IEC 60320 (anteriorment IEC 320) de la International Electrotechnical Commission ( IEC). Quan s'usa sense altres qualificadors, "connector IEC" en general es refereix específicament als connectors C13 i C14.

segon (50Hz). L'tensió generada canvia en forma d'ona sinusoïdal pel que no és constant.

A la imatge:

1. Corrent per pulsacions.
2. Corrent continu (DC).
3. Corrent altern (AC).
4. Corrent variable.

Podem trobar 3 tipus de connector Jack, el connector TS (tip-sleeve) monofònic i el connector TRS (tip-ring-sleeve) estereofònic i el connector TRRS (tip-ring-ring-sleeve)
que és l'utilitzat en la majoria de dispositius mòbils, tablets, MP3 etc ...
Podem diferencia aquests 3 tipus de connectors segons el seu diàmetre:

1. Connector jack de 6,35 mm o TS.
2. Connector minijack de 3,5 mm o TRS, és el més comú, normalment s'utilitza en la sortida d'auriculars de dispositius portàtils.
3. Connector jack de 2,5 mm o TRRS.

Es compon d'un màxim tres parts connectives sent la major la denominada massa o de polaritat negativa i dues de més petites situades més cap a l'extrem del connector,
els anomenats vius o positius que correspondrien a cada canal, aquest tipus de clavilla de tres parts permet transmetre senyals en dos canals diferenciats,
també conegudes com a senyals estèreo. Existint també el mateix jack però en una versió mono, composta d'únicament dues parts, una massa i un viu o positiu.

A. Protector
B. Anella
C. Anell
D. Punta
E. Anella (Massa)
F. Anillo (Senyal Dreta)
G. Punta (Senyal Esquerra)

A l'hora de realitzar una instal·lació elèctrica o un circuit elèctric s'han de tenir en compte diversos factors, un d'ells és la selecció del cable adequat. Segons la instal·lació i l'ús de la mateixa podem trobar diferents diàmetres que suporten diferents càrregues. La secció del cable també ens ajudarà a que la nostra instal·lació no es reescalfi, ja que a major secció major aguant tèrmic.
A la següent taula podonem veure la corresponent càrrega suportada pels diferents seccions de cables.

Els sensors fotoelèctrics són aquells sensors que actuen tancant o obrint el circuit depenent de la intensitat de llum que reben.
El sistema es compon d'un sistema emissor encarregat d'emetre la llum i un sistema receptor, encarregat de gestionar la seva funció segons la llum rebuda.
Podem trobar diversos tipus de sensors fotoelèctrics encara que podem dividir-los en diversos grups més genèrics, fotocèl·lula de barrera (A), Autoreflexivas (B) i de reflexives amb reflector (C).

El sensor de barrera és possiblement un dels sensors més utilitzats a causa de la seva senzillesa d'ús, fàcil instal·lació i el seu fiable funcionament.
El seu funcionament és senzill, l'emissor es col·loca en línia amb el receptor quedant un en front de l'altre. Gràcies a està distribució aspectes externs com la brutícia, pols, humitat afectin en menor mesura a la seva funcionament.
Aquest tipus de sensors de barrera tenen un abast di detecció molt més gran a la resta, cal dir que es tracta d'un emissor i un receptor aquest tipus de sensors no són capaços de detectar colors en objectes com poden fer altres sensors i cal tenir en compte que aquests sensors emeten una llum que és captada per l'emissor, si en traspassar la barrera ho fem amb un objecte transparent o translúcid no serà activat, ja que el feix de llum aconseguirà travessar l'objecte, per tant sol is vàlid per a objectes amb un alt grau d'opacitat.
Aquest tipus de sensors són molt utilitzats en sistemes de seguretat i automatització, per exemple obrir o tancar una barrera o porta, activar una alarma, etc.
En estar enfrontats, l'emissor emet un feix de llum al receptor, si el receptor està rebent el feix de llum estarà en mode espera per actuar. En quan un objecte passi entre l'emissor i el receptor tallant la visió directa

La cinta aïllant o aïlladora és un element primordial a l'hora de realitzar una reparació o realitzar una instal·lació elèctrica. La cinta aïllant ens ajudarà a protegir i aïllar els cable elèctrics de possible creus o contactes entre ells o amb altres elements, garantint que l'entroncament quedi ben aïllat evitant possible curtcircuits.
El seu ús és molt senzill, ja que en ser un material flexible ens permet aplicar-lo amb comoditat.
Per aconseguir una unió perfecta és recomanable que enrollemos la cinta cobrint meitat del cable i la meitat sobre l'entroncament, estirant una mica la cinta mentre enrotllem de manera obliqua.

• Per al cable de terra s'utilitzarà cinta aïllant de color:
• Verd.
• Verd amb una línia de color groc.
• Per al cable neutre s'utilitzarà cinta aïllant de color blau.
• Per al cable de la fase espot utilitzar qualsevol altre color:
• Qualsevol color diferent a neutre o terra.
• Cinta aïllant negre.
• Cinta aïllant marró.
• Cinta aïllant gris.

Com és comú en instal·lacions podem trobar un estàndard de colors en els cables elèctrics.

Ets normatives ajuden d'un simple cop d'ull entendre la connexió i la resolució de possibles avaries o fallades.

A continuació adjuntem la relació color/cable per a instal·lacions elèctriques.

1. El Cable de terra pot ser identificat de diverses maneres:
• Cable de color verd.
• Cable de color verd amb una línia de color groc.
• Cable sense aïllant.
2. El cable neutre serà de color blau.
3. El cable de la fase pot ser identificat de diverses maneres:
• Qualsevol color diferent al neutre o al de terra.
• Aïllant negre.
• Aïllant marró.
• Aïllant gris.

El niló o niló es tracta d'un polímer d'origen artificial que pertany al grup de les poliamides, basats en una composició de diamina i clorur de diàcid.
Segons la quantitat d'àtoms de carboni en les cadenes del amina i del clorur s'indica darrere del nom, per exemple, el més comú el niló 6.6.

El niló al tractar-se d'un material molt elàstic i resistent és ideal per a la indústria tèxtil, majorment utilitzeuo en la fabricació de mitges en els EUA.
La seva aplicació es va anar estenent fins al dia d'avui, en què no només trobem el niló en l'aplicació tèxtil, sinó que les seves aplicacions han variat, podent trobar aquest material en estris, i maquinàries.